El tipus de mestra que m'agradaria arribar a ser

Arran de les vivències viscudes les darreres setmanes i les reflexions sorgides, m’han fet replantejar-me el tipus de mestra que m’agradaria ser. Segons la meva opinió, és molt difícil concretar un receptari amb els requisits idonis per a ser un bon mestre. Però el que sí tinc clar són els trets que definirien un mal mestre. Un mal mestre, seria una persona que no accepta la diversitat, que no es preocupa per la construcció de la identitat i adquisició del coneixement dels nens que té al seu càrrec, que no confia en les capacitats i potencialitats d'aquests, i per suposat no pot ser mestre qui no veu la necessitat de progrés, d’un futur millor.


Personalment, el tipus de mestre que m’agradaria arribar a ser (i dic “arribar a ser” perquè crec que aquest tan sols és el camí d’inici davant tota una vida d’aprenentatge, actualització i estudi per a la formació d’un bon mestre) és aquell que és empatic amb l’alumne; que és sol·lícit, és a dir, que respon a les demandes dels infants; que acompanya i guia al nen al llarg del seu procés aprenentatge perquè sàpiga que no està sol; que accepta la diversitat ja que ho veu com un motiu d’enriquiment; que genera les condicions necessàries perquè tothom pugui desenvolupar les seves capacitats; que crea un espai on els nens es sentin segurs i acollits; que no es rendeix mai davant les adversitats; que ajuda a l’infant en l’edificació de la seva condició humana; que té una relació asimètrica amb l’alumne però des de l’escolta, la companyia i la compressió; que inculca l’interès per l’aprenentatge; que buida les agendes i deixa temps i espai per al joc; que és creatiu i innovador dia a dia; i en definitiva, que ensenya allò que realment val la pena aprendre: a ser feliç.


Però, sense dubte, el tipus de mestre que voldria ser és aquell que mira si els nens porten l’esmorzà i la roba; aquell que els dóna un petó quan es fan mal; aquell que els transmet la motivació, la passió i l’amor per aprendre; aquell que s’omple de goig quan veu que el nen progressa; aquell que compren al nen; i, en definitiva, aquell que és més humà i que gràcies a això serà recordat de forma grata per l’alumne quan aquest sigui major.


En definitiva, l’escola s’ha d’adaptar a les noves demandes que la societat imposa, ha d’evolucionar cap a espais oberts i sense horaris. La utopia és el punt al que hem d’arribar tot i deixant de banda la dita de “sempre ho hem fet així”. El més important que hem de tenir clar és que, encara que vivim en una societat canviant regida per les noves tecnologies de la comunicació, una màquina mai substituirà el treball d’un mestre. Perquè la màquina, per perfecta que sigui, no pot donar-li afecte al nen. Potser no acabarà d’entendre-ho tot però haurà interioritzat quelcom més important: que tu ets al seu costat.