Símptomes de gelosia...

Cal destacar que durant les darrers setmanes, la meva relació amb una nena de l’aula, és cada vegada més estreta. Aquesta demana constantment molta atenció i pareix que ha trobat en mi algú que la observa, que la mira, que la compren... Però, no obstant això, el seu comportament cada vegada és més disruptiu i agressiu amb la resta de companys, ja que pega, tira dels cabells, els dóna cops amb qualsevol objecte que pugui trobar,... i no només a l’escoleta sinó fora d’ella també. És per això, que els seus pares no poden amagar la preocupació i malestar que estan vivint i per la qual cosa han decidit demanar ajuda a l’equip de l’EAP per assabentar-se de pautes que puguin posar en pràctica per disminuir aquestes accions.

D’altra banda, m’agradaria comentar un aspecte que porto observant durant alguns dies, i és que sembla que la nena agafa cels quan em veu parlant, abraçant o jugant amb altres nens, ja que de seguida arremet no contra ells, si no contra mi en intent de cridar la meva atenció. Algunes situacions que evidencien aquest aspecte, són les següents:

• Un dia, durant el temps de menjador, estava ajudant a un infant a menjar i va començar a picar la taula i el plat, tirar el menjar per la taula i fins i tot em va tirar menjar a la cara perquè li fes cas.      
• Un altre dia, durant el temps de psico, estava fotografiant el joc simbòlic d’una de les nenes mentre jugava amb les teles, i després de alguns intents de la nostra protagonista, per tal de cridar la meva l’atenció, va agafar una altra tela alhora que em deia “Mira Nieves, mira lo que hago”. 
• Més tard, jo estava jugant amb altres nens, i va venir per demanar-me anar al bany dient que tenia pipi. Així que la meva companya, sabent perquè ho feia, la va agafar per anar-hi però no en va fer.
• Aquest mateix dia, quan vam anar al menjador, estava al seu costat ajudant-la a menjar i quan vaig ajudar al seu company de devora, literalment em va clavar el tenedor a la cara empunyant-lo amb molta força. En aquesta ocasió va ser molt més greu amb la qual cosa la vaig fer seure a un altre lloc on podia vigilar-la per tal de mostrar-li el meu disgust envers aquesta acció que podria haver tingut un desenllaç molt més greu.
• També he observat, que quan algun infant acaba d’arribar a classe, aquesta nena ve directa cap a mi per donar-me una abraçada. D’aquesta manera, no em deixa saludar i donar la benvinguda a l’infant que acaba d’arribar.

En quant a la meva actuació, el que he tractat de fer, és donar moltes senyals d’afecte a aquesta nena, mirades d’aprovació quan ho fa bé i fer-la sentir observada, mirada, acompanyada... Però quan fa accions com les descrites anteriorment, tractar de no donar-li atenció en la mesura del possible, ja que en situacions en les que està agredint a un altre infant, és gairebé impossible passar-ho per alt. Així que tracto de centrar l’atenció en l’infant agredit demanant-li si es troba bé o no, més que no pas reganyar a la nena que agredeix amb paraules a les que ja no respon com ara “(nom de l'infant) NO! Això no es fa. Per què ho has fet?, etc”.  

Provant estratègies davant conductes disruptives!

Una de les situacions més destacades en la qual he pogut coparticipar en els moments de la vida diària de l’aula, ha estat durant el temps de pati. Després de l'activitat de les petjades, mentre la tutora recollia l'aula, jo vaig sortir al pati per tal d'acompanyar i supervisar als infants. Tot va succeir amb normalitat però llavors aquesta calma es va veure interrompuda per un seguit d’infants (entre els quals es trobava en M) van començar a transgredir les úniques dos normes que hi havia; no passar amb les motos per dintre de l’arener, i no pisar les plantes. Cal destacar, que en M és un nen molt extrovertit que presenta un excés de moviment i efusivitat. A més a més, està en una etapa en la que ha descobert el proverbi “no” el qual no dubta en emprar. Aquesta situació fa una mica difícil lidiar amb ell perquè contínuament s’enfronta a les mestres per tal de provar fins a quins límits pot arribar. Després de nombroses vegades en les quals li vaig demanar per favor que no trepitgés les plantes sense èxit, finalment vaig decidir emprar un altra estratègia. Així doncs, vaig centrar el meu interès cap als infants que sí ho estaven fent bé, amb l’objectiu de no reforçar la conducta no desitjada amb la meva atenció. Així doncs, vaig deixar que estigués allà a les plantes i li vaig proposar a la resta de companys que juguéssim al pilla pilla amb les motos. D’aquesta manera, vaig poder comprovar que la meva estratègia havia funcionat a la perfecció! En M va sortir de les plantes i va començar a jugar amb nosaltres i en cap altre moment van tornar a desobeir. La proposta va ser un èxit i sense necessitat de renyar-lo, ni acabar plorant. La veritat és que estic molt contenta de com estic actuant davant els comportament disruptius dels nens i de com ells estan responent a les meves intervencions.

El temps de recollir les joguines també és un moment intens i ple de rebequeries per part del nostre protagonista. És per això que sempre que tinc ocasió tracto de posar en pràctica els meus coneixements previs en quant a les estratègies que puc fer servir en aquestes situacions. D’aquesta forma, vaig emprar la tècnica del reforçament positiu, que consisteix en premiar a l’infant amb paraules de suport quan està realitzat la conducta que desitjada. Una altra molt semblant, és la tècnica de reforçament a través del company que consisteix en mostrar-li algun amic que estigui recollint per tal d’animar-lo a que ell també ho faci a partir de missatges en clau positiva però mai comparant. La veritat és que estic molt contenta de com estic actuant davant totes aquestes situacions que se’m presenten, i de poder posar en pràctica les estratègies donades al llarg de la carrera, veient així el sentit i la connexió entre la teoria i la pràctica.

Estratègies d'intervenció davant infants apegats

Una de les situacions més destacades en la qual he pogut coparticipar en els moments de la vida diària de l’aula, ha estat durant el temps de pati on he pogut observar i fins i tot intervenir davant una situació que m’ha cridat especialment l’atenció. La meva tutora va sortir un moment per esmorzar i jo era l’única figura de referència que en S tenia en aquell moment. Ja m’havia adonat que aquest infant sempre anava al darrera de la tutora i es passava els patis agafat de la seva mà. Aquesta conducta em va estranyar i quan se’n va anar efectivament va fer el mateix amb mi.

Així doncs, vaig aprofitar aquesta situació per posar en pràctica els meus coneixements previs sobre infants apegats per tal d’ajudar-lo a sortir d’aquesta inseguretat que sabia que a la llarga li seria molt perjudicial. El vaig proposar pujar a la caseta de fusta per les escales per tal que es tirés pel tobogan. La meva proposta no li va interessar mica perquè estava més pendent de que tornés la mestra, així que el vaig agafar de la mà per conduir-lo fins on eren les escales amb el propòsit que hi pugés. Jo li vaig agafar la mà des de baix perquè sabés que estava allí recolzant-lo. Des de la boca del tobogan el cridava perquè s’apropés i es llancés, i així ho va fer. Vaig reforçar aquesta conducta amb paraules d’aprovació i vaig notar que havia gaudit d’aquesta sensació així que vam tornar a pujar. No va ser fins a la 4ª o 5ª vegada que el vaig veure preparat per soltar-li la mà. Cada vegada anava una passa més i la següent era allunyar-me una mica de la caseta. Finalment l’infant es va llançar tot sol sense necessitat de que el mirés ni molt menys que li donés la mà. Fins i tot es va tirar boca a baix!! Jo estava molt emocionada perquè havia aconseguit que es desenganxés una mica de la figura de referència per tal que gaudís d’altres emocions com les que estava vivint ara per primera vegada a l’escoleta.

Observacions sobre el dibuix lliure

Una de les situacions més destacades en la qual he pogut coparticipar en els moments de la vida diària de l’aula, ha estat durant la observació del moment de dibuix lliure dels infants. La mestra em va demanar que posés el nom de cada infant al seu dibuix i així ho vaig fer. Cada vegada col·laborava en més tasques i tenia un paper més actiu davant el grup d’infants que ara començaven a veure’m com una tutora més, o almenys així ho sentia jo. Observant els dibuixos de cada infant, vaig quedar totalment bocabadada amb el que estava fent una de les noies de la classe en concret;  na A. Aquesta nena no pintava el full com suposadament havia de fer-ho tenint en compte la seva edat cronològica, si no que en el seu dibuix podíem apreciar com, ja havia estudiat de manera teòrica a la carrera, que en comptes de fer les típiques rajes d’un costat a l’altre del dibuix ella ja començava a imitar aspectes formals de l’acte d’escriure reproduint els trets típics dels traç manuscrit propis de l’etapa presil·làbica. Com ja sabem, aquesta etapa, es caracteritza perquè l’infant ja diferència entre lletres i números d’altres tipus de dibuixos, és a dir, allò icònic (dibuixos) d’allò no icònic (el que és una altra cosa). Aquestes grafies no tenen cap tipus de linealitat, orientació ni control de quantitat i en alguns casos, necessiten estar al costat del dibuix per tal donar significat a l’escrit. Solen aparèixer en forma de boletes, palets o semi cercles. En definitiva, he de dir que gràcies a aquesta situació inesperada he pogut posar en pràctica els meus coneixements previs sobre lectoescriptura, i m’he sentit molt emocionada d’haver identificats tots aquests conceptes d’una forma pràctica i vivint-la en primera persona. Un exemple d’aquest tipus de reproduccions seria la següent:

Exemple d’escriptura de l’etapa diferenciada o presil·làbica

El tipus de mestra que m'agradaria arribar a ser

Arran de les vivències viscudes les darreres setmanes i les reflexions sorgides, m’han fet replantejar-me el tipus de mestra que m’agradaria ser. Segons la meva opinió, és molt difícil concretar un receptari amb els requisits idonis per a ser un bon mestre. Però el que sí tinc clar són els trets que definirien un mal mestre. Un mal mestre, seria una persona que no accepta la diversitat, que no es preocupa per la construcció de la identitat i adquisició del coneixement dels nens que té al seu càrrec, que no confia en les capacitats i potencialitats d'aquests, i per suposat no pot ser mestre qui no veu la necessitat de progrés, d’un futur millor.


Personalment, el tipus de mestre que m’agradaria arribar a ser (i dic “arribar a ser” perquè crec que aquest tan sols és el camí d’inici davant tota una vida d’aprenentatge, actualització i estudi per a la formació d’un bon mestre) és aquell que és empatic amb l’alumne; que és sol·lícit, és a dir, que respon a les demandes dels infants; que acompanya i guia al nen al llarg del seu procés aprenentatge perquè sàpiga que no està sol; que accepta la diversitat ja que ho veu com un motiu d’enriquiment; que genera les condicions necessàries perquè tothom pugui desenvolupar les seves capacitats; que crea un espai on els nens es sentin segurs i acollits; que no es rendeix mai davant les adversitats; que ajuda a l’infant en l’edificació de la seva condició humana; que té una relació asimètrica amb l’alumne però des de l’escolta, la companyia i la compressió; que inculca l’interès per l’aprenentatge; que buida les agendes i deixa temps i espai per al joc; que és creatiu i innovador dia a dia; i en definitiva, que ensenya allò que realment val la pena aprendre: a ser feliç.


Però, sense dubte, el tipus de mestre que voldria ser és aquell que mira si els nens porten l’esmorzà i la roba; aquell que els dóna un petó quan es fan mal; aquell que els transmet la motivació, la passió i l’amor per aprendre; aquell que s’omple de goig quan veu que el nen progressa; aquell que compren al nen; i, en definitiva, aquell que és més humà i que gràcies a això serà recordat de forma grata per l’alumne quan aquest sigui major.


En definitiva, l’escola s’ha d’adaptar a les noves demandes que la societat imposa, ha d’evolucionar cap a espais oberts i sense horaris. La utopia és el punt al que hem d’arribar tot i deixant de banda la dita de “sempre ho hem fet així”. El més important que hem de tenir clar és que, encara que vivim en una societat canviant regida per les noves tecnologies de la comunicació, una màquina mai substituirà el treball d’un mestre. Perquè la màquina, per perfecta que sigui, no pot donar-li afecte al nen. Potser no acabarà d’entendre-ho tot però haurà interioritzat quelcom més important: que tu ets al seu costat.

Estratègies perque mengin els infants!

Un dels moments més destacats en el qual he col·laborat i participat activament en la vida diària de d’aula, ha estat durant el temps de dinar dels infants al menjador. M’agradaria destacar una situació en concret sobre una de les nenes de la meva classe a la que no li agrada gens la fruita i quan toca al menú té l’excusa perfecta per jugar a refregar la taronja entre les seves mans. Després de molt reflexionar, he arribat a la conclusió que aquesta és la seva forma de tastar aquest aliment per tal de conèixer les seves propietats. El problema és que si aquesta necessitat d’experimentació i manipulació tan necessària durant les primeres edats no està del to satisfeta, l’infant només té la possibilitat de fer-ho a l’hora de l’esmorzar. Per tant, jo penso que si es plantegés una proposta de manipulació d’aliments o altres materials fora d’aquest temps, llavors comprendria que en el moment d’esmorzar s’ho ha de menja. El que no podem fer, és privar a aquesta nena de la necessitat de sentir la emocionant sensació del suc de taronja refregat entre els seus dits. Però en el dia d’avui, estava totalment decidida a que na L mengés la fruita o almenys que la tastés, i de fet ho he aconseguit!! La veritat és que per a mi ha estat tot un assoliment perquè realment ella era el meu repte! En aquest cas, l’estratègia que he fet servir ha estat la de la psicologia inversa. Després de veure que com més li deia que mengés menys menjava, avui he tractat de fer el contrari per observar com reaccionava. Així doncs, amb una mica de teatre, li vaig dir que ni se li ocorris menjar ni un trosset de meló perquè era tot per a mi. D’aquesta manera i a mode de joc, he aconseguit que mengés fins a quatre trossos de fruita!

Per últim, m’agradaria destacar una altra situació en la qual he ajudat a la tutora dels més petits a donar de menjar als seus infants. Era la primera vegada que donava el dinar a uns bebès tan petits i la experiència ha estat molt bona! I tot i que estava amb tres infants alhora, la veritat és que puc dir que mengen millor que els de la meva classe encara que s’embruten el doble; vaig terminar de macarrons amb tomàtec fins les galtes! Però em va agradar molt l’experiència. Aquí teniu una imatge evidenciant aquest moment.

Donant de menjar a la classe dels petits